Still ill - Vinc
Producido por: Acid Lemon, Rama Lama
Letra de Vinc
No vinc a posar-t'ho fàcil, ni a donar-t'ho mastegat,
vinc del poble, vinc del barri, de les places i del parc,
De les platges del Maresme, dels valls del Pirineu.
jo no reconec estats, amics, jo sóc de tot arreu,
De quan l'Ateneu molava, anàvem endavant i Blancs Wutan tenia veu,
vinc d'una ciutat en peu.
Ara calla i seu, creu-me, cada cop que en el carrer mostrem la força,
la borsa cau com la neu.
He vist caure tant de fang a sobre meu,
que ja pots imaginar-te el que m'importa el que digueu.
Ara em moc entre el meu somni, ja complet,
i les ganes de tornar a casa fet caldo, regalo a preu de saldo el meu trofeu.
És que no m'enteneu? No vull haver de caure't bé,
no vull el teu protocol quan em coneguis pel carrer.
No vull el like, no vull ser fake, no sóc l'artista del moment,
sóc un gra de sorra que ha portat fins aquí el vent.
En el món de "guanya, gasta, suma, cansa",
"Corre que a l'entorn has de convèncer", "Corre que t'aixafen si no penses",
si no fas les seves merdes, et censuren si protestes.
En aquestes ens trobem,
Però ja quasi no ens trobem, ens creuem i no parlem,
cada ànima camina contenint el seu infern.
És la vida, la meva és terrenal i cognitiva,
és curta però intensa i, com la teva, és tot mentida,
I mentre anem passant l'estona, esquivant veritats incòmodes,
buscant en cada acte la passió que mou el món,
L'amistat, l'amort i l'art que fugen de la moda nòmada,
l'instant que vol prevaldre en la memòria al nostre nom.
És un tresor, menyspreat i quotidià,
somriure no forçat que fas anant a comprar el pa,
Jo em tallaria un braç perquè el poguessis conservar,
perquè tota ajuda és poca en el barranc, i el rap encara no dóna per tant.
Encara recordo quan, vivíem de la il·lusió,
recolzant sempre la causa i prioritzant sempre la unió,
Deixebles orgulloso de l'escena,
els carrers encara parlen de lo gran d'aquella època.
Un nou dia comença i que així sigui,
que aquesta providència proveeixi cada cop que el món lidïi,
Cada cop que mogui l'odi, la consciència dialogui,
jo prop de la llar de foc, cada cop que a fora plogui.
Cada cop que algú m'escolti, que no sigui en va el que digui,
i que el nostre dol es fongui quan la música ens abrigui.
Allò que mai no mor, la pulsió, aquell batec del cor,
les pors i les misèries enterrades per l'amor,
Això és un cant a la vida,
furgant en la ferida per sentir-me viu fins al final dels meus dies,
Un al·legat intens i una al·legoria,
contra l'agonia del silenci
